Segles XIX-XX
“L’Horta d’Alacant”
Contingut referencial
Elaboració: Verónica Quiles López
Traducció al valencià: Òscar Banegas Garrido
A dos quilòmetres escassos d’Alacant es troba el que ha sigut el balcó de referència per a contemplar l’Horta d’Alacant, la Creu de Pedra. És el punt més elevat a l’eixida d’Alacant pel nord-est del qual arranquen els camins tradicionals cap a l’Horta. Des d’allí s’albirava tot el paisatge. Emplaçada hui en el paratge de Vistahermosa, per això el bell nom, era impensable no fer un alt en el camí i delectar-se amb l’encantador panorama que oferia la vall, que s’estenia cap a una àmplia plana de terra agrícola cultivada en la major part per camps d’hortalisses, fruites i vinyes, limitada al davant i a l’esquerra per una llarga serralada de muntanyes i, a la dreta, el mar que tanca per aquest costat l’horitzó.
L’any 1816, el Consolat contracta el prestigiós agrònom Claudio Boutelou, que es trasllada a Alacant per a ocupar la nova plaça de professor de l’Escola d’Agricultura i Botànica i va proporcionar a la ciutat, en poc més d’un any, un jardí botanicoagrícola per a les pràctiques i el foment a les nostres terres de les arts en jardineria i agricultura. L’objectiu era l’especialització de l’aristocràcia en aquests camps i, possiblement, herboritzar l’Horta d’Alacant amb la distribució als llauradors de llavors i plantes cultivades al jardí.
A partir de 1811 hi ha constància de les intencions per part de llauradors de la partida del Campello, situada en el marge esquerre del riu, de la construcció d’un nou assut, l’assut del Campello, i la séquia del de Cerdà, que degueren quedar acabats cap a 1843 aigües avall de l’assut de Sant Joan. Un any abans, entre l’assut de Mutxamel i el de Sant Joan es va construir prop del cabal del riu el dipòsit d’aigua el Pantanet, engrandit el 1847 i que actualment fa les funcions de partidor i distribueix els cabals a les séquies.
Segons Altamira, fill adoptiu de Sant Joan d’Alacant, descriu que a la plaça pública de Sant Joan d’Alacant tenia lloc tots els dijous i els diumenges al matí i a l’aire lliure el mercat de l’aigua, “on allí acudien amb els seus albarans els posseïdors d’aigua i concertaven entre ells les compres i les vendes, en conversa ordinària, sense veus ni pregons”. El 1849 s’elabora el Reglament per a l’aprofitament de les aigües del reg de l’Horta d’Alacant a càrrec d’un sindicat de regs.
Ordenances per al reg de l’Horta d’aquesta capital. 1844. | Reglament per a l’aprofitament de les aigües del reg de l’Horta d’Alacant. 1849. | Fons del Museu Comercial d’Alacant.
Mapas de L’Horta d’Alacant. Segles XIX–XX. Elements de l’aigua. Secció EXPLORA – TERRA
Durant la segona meitat del segle XIX, la sequera continuava sent un dels principals problemes del camp, unida a la desforestació que feien disminuir les pluges, i els brolladors i els rierols es van assecar. Les sénies per a l’extracció de l’aigua subterrània deixen de treballar i la improductivitat en els camps es fa evident, la qual cosa provoca que moltes famílies de llauradors, mitgers i bracers de Sant Joan, Benimagrell, la Santa Faç i el Palamó emigren, per la proximitat, a Algèria i el Marroc.
El fenomen de la Revolució Industrial a Alacant es va donar després de l’arribada del ferrocarril Madrid-Saragossa-Alacant, l’any 1858, i concentrava la mà d’obra masculina en l’activitat portuària i pesquera, unit a tot el treball desenvolupat per llauradors per al manteniment de l’horta periurbana i els mateixos camps d’Alacant sense oblidar les cigarreres de la Reial Fàbrica de Tabacs. Hi segueixen els arrendataris, els pastors i els ramaders i, en menor mesura, els jornalers que, de manera estacional, treballen per al conreu sobretot de la vinya, que necessitava abundant mà d’obra, a més de dos regs anuals a l’Horta alacantina. Les famílies que viuen a l’Horta, durant tot l’any, fan diversos treballs manufacturats amb fibres de la zona com ara llana, palera, pitera, barrella, canya, margalló, carabassa, espart, seda, lli i cànem.
Finca Abril. Sant Joan d’Alacant. 2015. Imatge de Miguel Martínez. | Finca Palmeretes a Sant Joan d’Alacant. 2013. Imatge de Miguel Martínez. | Finca El Pi, Alacant. 2020. Imatge de Pablo Pérez.
D’altra banda, hi ha l’elit formada per l’aristocràcia i la burgesia comercial, que tenien les millors hisendes i masos hortolans. Moltes d’aquestes finques residencials i hotelets burgesos durant la segona meitat del segle XIX són modificats al gust del moment i inclouen bells jardins paisatgístics i geomètrics, que esdevenen el lloc favorit per a reunions i oci de l’oligarquia local, que s’allunya del bullici i el ritme vertiginós de la ciutat.
Entre els productes millor valorats a Espanya de l’Horta d’Alacant, n’hi havia un que competia en superioritat amb Egipte i quedava per darrere Sicília, era la barrella d’Alacant, cultivada en els barrellars del Palamó, la Condomina i l’Albufereta, i com a resultat la complexa elaboració de les pedres que es comercialitzaven a França, enviades al port de Marsella. Un altre producte era el lli d’Alacant, molt prestigiós des del segle XVIII. A continuació, l’ametla amb destinació a Catalunya, Marsella i Holanda. Amb la varietat mollar i mesclada amb mel s’elabora el deliciós dolç torró de Xixona i Alacant. L’espart manufacturat viatjava direcció als ports de Gènova, Nàpols, Marsella i Sicília. Les panses eixien pel port de Dénia, i la demanda era tan important que van embarcar pels veïns ports de València i Alacant amb destinació a Catalunya, Anglaterra i França. I, per excel·lència, hi ha els vins d’Alacant l’exportació dels quals està documentada des del segle XV i, juntament amb la sal marina i mineral, viatjaven en vaixells internacionals cap a Escandinàvia, Holanda i Anglaterra.
Barrella d’Alacant en la finca La Princesa, Sant Joan d’Alacant. 2021. Imatge de Verónica Quiles. | Sabons d’Alacant i taula per a llavar roba. Principis del segle XX. Fons del Museu Comercial d’Alacant. | Torró de Xixona i Alacant. 2021. Imatge de Joan Chápuli. | Armari de rebost de la cuina de la finca Ansaldo amb coques Imperials d’Alacant i torró de Xixona. 2021. Fons del Museu Comercial d’Alacant.
Mapas de L’Horta d’Alacant. Segles XIX–XX. Xarxa de camins tradicionals – Finques, cellers i Almàsseres. Secció EXPLORA – TERRA
Europa, durant la segona meitat del segle XIX, pateix la devastadora plaga de la fil·loxera i l’any 1878 Juan Maisonnave Cutayar, prestigiós burgés i vinicultor alacantí amb nombrosos càrrecs institucionals, en un intent d’alertar la població hortolana, n’informa els llauradors per a frenar la plaga a la província d’Alacant i publica unes instruccions contra la fil·loxera. Mentre les vinyes franceses són assolades per la plaga, l’economia espanyola se’n beneficia amb els tractats de lliure comerç amb França el 1877 i el 1882. L’economia alacantina prospera exponencialment amb l’exportació de vins alacantins a les terres gal·les, però els colliters exportadors i els comerciants alacantins, ingenus, no van saber veure que la plaga arribaria a Espanya, i a la zona del llevant. L’any 1900 es declara el començament de la plaga a terres alacantines, que hi avança durant la primera dècada i dona pas al declivi més gran de l’Horta d’Alacant. Juan Maisonnave va veure com totes les vinyes familiars de Sant Joan en les finques O’Gorman, Caseta Nova i Vil·la Marco van ser devastades per la plaga fil·loxèrica.
Ermita i finca Vila Marco construïda en 1899. Imatge de Luis Fernando Caballero. | Pamflet sobre instrucció sobre la filoxera. Dedicat als llauradors de la província d’Alacant. Per Juan Maisonnave. 1878. Fons Família Lorca Martínez.
Bota de 125 cànters de Fondillón de Juan Maisonnave, obsequi de la Societat de Toneleros d’Alacant (1892), a la seua dreta i ampoller francés i a la seua esquerra, Mapa vinícola també dedicat a ell (1887). Caseta-Nova. 2021.| Reproducció botelles Fondillón Alacant. Principis. segle XX. Col·lecció Museu Comercial d’Alacant. | Imatges Verónica Quiles.
A partir de 1902 progressen les comunicacions amb la inauguració del tramvia de gas d’Alacant a Mutxamel, ja que s’havia millorat el tramvia de tracció sanguínia que donava servei a la ciutat alacantina des de 1893. Anys després, el 1924, es perfecciona el servei dels tramvies amb la xarxa elèctrica. La inauguració l’any 1911 del trenet amb l’Estació de la Marina des d’Alacant fins a la Vila Joiosa i, posteriorment, quatre anys després fins a Dénia, connecta dos grans ports.
Durant la fil·loxera s’arranquen les vinyes de l’Horta i no són replantades en la gran majoria, sinó substituïdes per altres cultius. Una de les importants raons va ser l’arribada de les aigües de Villena per la Societat del Canal de l’Horta d’Alacant, que va inaugurar el primer reg en la finca Claveria de la família Alberola el 1909. Posteriorment hi van arribar les aigües per concessió del Segura per la companyia Riegos de Levante el 1925. Els agricultors s’especialitzen en cultius propis de regadiu, hortofructícoles, també agris i ametlers.
L’any 1933 Manuel Azaña inaugura l’inici de les obres de la carretera de la Costa que facilitarà el desenvolupament turístic de la Costa Blanca. Amb l’arribada de la Guerra Civil, l’Horta es converteix en el refugi dels ciutadans i les ciutadanes d’Alacant, que agafaven a poqueta nit el tramvia cap a l’Horta, procés anomenat columna de la por, i fugien del terror que s’estava vivint a la capital alacantina amb el continu atac a la població civil amb bombardejos aeris.
Posteriorment, durant la dictadura, moltes de les hisendes es posen en valor, algunes perden grandària, però són posades en producció. L’any 1950 s’experimentarà el cultiu i l’exportació a Europa de la tomaca d’hivern, importada des de Canàries i d’origen anglés, davant la tomaca autòctona, alacantina, coneguda popularment com tomaca de Mutxamel, característica pel deliciós sabor, de gran grandària i solcada de diferents tonalitats roges i verdes. Era venuda en mercats locals com també en els mercats de Madrid, València i Barcelona.
Caixes i etiquetes de tomaca d’hivern. Dècada 1950-1960. Imatge de Joan Chápuli. | Tomaqueres del Montnegre d’Alt de la tomaca del terreny. 2021. Imatge de Verónica Quiles.
Finalment, l’accelerat desenvolupament urbanístic costaner transforma molts terrenys que passen de ser agrícoles a convertir-se en urbans. La zona d’estiueig continua sent la mateixa: on abans hi havia finques d’esbargiment i d’explotació agrícola, hui s’hi estableixen les bases del característic turisme residencial. Noves maneres de viure l’oci o el temps lliure en una nova societat.
