Segles XVIII-XIX
“Colors, olors i sabors de l’Horta d’Alacant”
Contingut referencial
Elaboració: Verónica Quiles López
Traducció al valencià: Òscar Banegas Garrido
Durant els segles XVIII i XIX les terres alacantines van ser visitades per diversos botànics estrangers que herboritzen noves espècies interessantíssimes. Els estudiosos del Reial Jardí Botànic de Madrid, el valencià Antonio José Cavanilles, l’any 1797 recorre tota la província, realitza el seu viatge pel Regne de València i publica la seua notable obra Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, poblaciones y frutos del Reyno de Valencia. D’altra banda, el saragossà Manuel Mariano La Gasca, al setembre de 1810, malgrat romandre-hi a penes un parell de mesos, va ser destinat a Alacant com a metge de les milícies nacionals, on va tenir l’oportunitat d’estudiar les plantes barrelleres d’Alacant que publicaria més tard, el 1817, en l’extensa obra Memoria sobre las plantas barrilleras de España. Els dos van mantenir una estreta relació personal i una fructífera activitat professional en l’àmbit naturalista.
Barrilla trobada pel llit del Montnegre. 2022. Imatge de Miguel Martínez. | Barrillas trobades en la rambla de Orgegia. 2021. Imatges de Verónica Quiles.
No és possible negar els grans serveis que presten i han prestat els jardins botànics a l’ensenyament, l’agricultura i el comerç. La història de moltes plantes que pertanyen a països remots i que van ser traslladades al nostre testimonia el gran valor d’aquests centres que van servir de pràctica científica. Durant la Il·lustració, el 1815, el Reial Consolat Marítim i Terrestre d’Alacant va promoure la construcció a la ciutat d’un jardí botanicoagrícola amb motiu de la creació de la Càtedra d’Agricultura i Botànica que servira com a centre d’estudis on ensenyar els avanços en aquest camp a l’aristocràcia i la burgesia. Va ser el prestigiós agrònom Claudio Boutelou, el qual va treballar al Jardí Reial de París i al Jardí de Mr. Lodigges a Londres qui, a la tornada a Espanya i després de passar pel Jardí Botànic de Madrid el 1816, es trasllada a Alacant per a ocupar la nova plaça de professor de l’Escola d’Agricultura, que va ser completada amb les de Dibuix, Nàutica i Comerç. En la inauguració del curs va pronunciar el seu Discurso sobre el origen y progresos de la agricultura. Ell va ser l’encarregat de posar en marxa el Reial Jardí Botànic d’Alacant, on el Consolat havia comprat dues hisendes a l’oest de la ciutat, un projecte que estarà estretament vinculat a l’Horta d’Alacant com a planter i viver de plantes i centre d’instrucció per a l’agricultura en general.
Hui podem veure que en els recorreguts per l’Horta d’Alacant la paleta de color la representa, sens dubte, la buguenvíl·lea amb les seues diferents tonalitats: fúcsia, blanca, groga, carabassa… El gust pel jardí com a espai plaent i d’esplai s’aferma durant el segle XVIII i continuarà amb la nova elit social del segle XIX, comerciants i industrials principalment, que engalanaran les finques i els hotelets d’esbargiment amb bells jardins vestits amb multitud de flors i plantes exòtiques. Els jardins estan dissenyats majoritàriament per un patró geomètric o paisatgístic o una combinació dels dos, els camins d’aigua del qual nodreixen i donen vida a estanys, safaretjos i fonts d’aquests vergers en convivència amb altres espais com colomars i gabiots per a aus exòtiques com, per exemple, paons, nombrosament representats en la iconografia modernista.
Jardins de Fabraquer Sud. Sant Joan d’Alacant. Imatge de Miguel Martínez.
John Claudius Loudon, quan va passar per Alacant el 1810, va tenir l’oportunitat de visitar l’Horta d’Alacant i conèixer allò que va batejar com el Jardí Botànic de Mutxamel, també anomenat Jardí Príncep Pius, que el comte de Lumiares va mantenir fins a la mort, l’any 1808, en la hisenda que va pertànyer als seus pares, hui anomenada hisenda La Princesa, situada al terme de Sant Joan d’Alacant. Sens dubte, el comte estava molt interessat en diversos projectes de botànica, agricultura i viticultura que hereta de son pare Antonio, com es testifica en les seues publicacions. Més de 2.000 plantes hi van ser cultivades provinents d’Amèrica, l’Àfrica o l’Àsia, entre les quals enumerem aquestes: sàlvia, creïlles, albergínies, gesmil de nit, cactus, àloes, cèstrum, cotyledon, mimoses, mesembryanthemum, alvocats i xirimoies.
D’altra banda, al nord del terme de Mutxamel, el marqués de Beniel va donar origen al senyoriu de Penya-serrada, el palau del qual va voler engalanar amb bells i extensos jardins construïts a partir de 1814 i coneguts per jardins de Penya-serrada. S’hi podien veure les més rares plantes cultivades als jardins dels regnes de València i Múrcia, com també moltes d’altres procedents dels jardins de França i Itàlia, i no poques de l’illa de Cuba, que van ser enviades vives o en llavor.
Palacio de Peñacerrada. 2020. Imágenes de Pablo Pérez. | Estanque jardines de Peñacerrada, en Mutxamel. 2021. Imagen de Miguel Martínez.
Entre la Santa Faç i Sant Joan d’Alacant, a la vora del camí de la Creu de Pedra, una vegada passada la finca de la família Soto, es troba una altra bella vil·la d’esbargiment, anomenada de la Bona Vista, de la família del marqués de Ríoflorido. Els jardins tenien pèrgoles, taula, gronxador, estanys de peixos de colors i diversos galliners per a paons, gallines de Guinea, tórtores i altres aus.