Segle XVIII
“L’esplendor de l’Horta d’Alacant.”
Contingut referencial
Elaboració: Verónica Quiles López
Traducció al valencià: Òscar Banegas Garrido
El segle XVIII representarà per a Alacant un desenvolupament econòmic important testificat per les fonts documentals en què es registra una activitat comercial d’expedició de productes pel port d’Alacant.
Les finques de l’Horta es van adequar a les necessitats de l’activitat econòmica, basada principalment en l’elaboració de vi, oli i farina, i en menor mesura les relacionades amb l’activitat hortofructícola. Es construeixen, de manera annexa a la finca, almàsseres, bodegues i cambres per a conservar l’excedent i el gra que es molien en els molins hidràulics que utilitzaven l’aigua del llit del riu i la séquia Major com a font d’energia.
Amb l’arribada de colliters estrangers, el negoci de la venda de vins incrementarà la producció, per la qual cosa les finques noves que es construeixen durant eixos anys estaran acompanyades de bodega, tant en les terres de secà com de regadiu. Testimonis d’aquesta producció són els llibres de comptes del Manifest de Vi en què els colliters exportadors inscriuen les seues collites anuals comptabilitzades en cànters de vi produïdes en les finques. El cànter alacantí té una mesura exacta d’11,55 litres. Més d’un centenar de bodegues han sigut documentades durant aquesta centúria, com es pot observar en el mapa.
Cuba o cup per al trepitjat del raïm i elaboració del most abandonat de la finca El de Carreres. 2022. Imatge de Verónica Quiles.| Cuba o cup abandonat per al trepitjat de raïm i elaboració del most d’una de les finques de labor de Sant Joan d’Alacant. 2021. Imatge de Verónica Quiles.| Cànters per a vi. Col·lecció etnològica municipal de Sant Joan per Isidro Buades i Museu Comercial d’Alacant. Segle XIX. 2021. Imatge de Joan Chápuli.
La producció d’oli va ser menor però important, i gràcies al treball de camp i d’investigació hui podem documentar-la. Caldria imaginar que en les grans hisendes existiria una bodega amb una o dues botes, principalment, i almenys una premsa per a la molta de l’oliva i l’elaboració de l’oli.
Premsa de pedra per a elaboració d’oli. Palacio de Peñacerrada. 2021.| Restes de l’almàssera de la finca Nazareth. 2021. | Imatges Verónica Quiles.
D’altra banda, hi ha els molins fariners repartits per tota la conca del riu de Montnegre. Però si ens centrem en els molins hidràulics del llit baix, situats en la séquia Major, n’hi ha documentats fins a huit, i el nové és el molí Nou, que es troba en el vessant del llit on, a continuació, hi ha l’assut de Mutxamel des d’on arranca tot el sistema de reg tradicional. Els llauradors portaven les seues arroves de cereal, en el millor cas de blat, però sobretot el cultiu d’ordi, ségol i avena per a la molta a través de la força motriu de l’aigua.
L’existència d’un molí apellat del Senyor Rei en un document de 1377, investigat per Cabezuelo i Gutiérrez, testifica una antiguitat baixmedieval, i hui podem afirmar que correspon al molí núm. 7, situat en la finca de Rajoletes, anomenat en la seua última etapa molí de Canelles. En qualsevol cas, hem d’entendre que aquests molins tindrien un origen anterior, ja que si el molí Nou (núm. 9) apareix dibuixat en els mapes del segle XVI és perquè precedeix els huit restants.
Molí Nou. Mutxamel. 2021. Imatge de Luis Fernando Caballero. | Molí de la Maigmona, Sant Joan d’Alacant. 2021. Imatge de Joan Chápuli.
L’ordre dels molins de la séquia Major des de la capçalera és el següent: molí de Gosalves (núm. 1); molí de Ronchelli (Montserrat) (núm. 2); molí de la senyora Maria Antònia Roca (de les dues moltes o oncle Huitena) (núm. 3); molí de la Soledat (núm. 4); molí de Carnisseria (núm. 5); molí de les Rates (núm. 6); l’esmentat molí de Canelles (del Senyor Rei o Rajoletes) (núm. 7) i molí de Caturla (Maimona o Germà) (núm. 8). Els dos últims es troben al terme de Sant Joan, i la resta, a Mutxamel.
Detall de l’esbós planimètric del terme municipal de Mutxamel manat per la llei de 24 d’agost de 1896. Es pot apreciar el dibuix i la descripció del Molí de Vent. 1898. Font: Institut Geogràfic Nacional. | Molí de Vent. Partida de Cotoveta, El Campello. 2021. Imatge de Verónica Quiles. | Didier Petit de Meurville (1793-1873). Paysans près d’un moulin sud la baie d’Alacant Huile sud toile 48 x 73 cm.
A partir de 1729 tenim constància de la incorporació de nous braçals entre la zona baixa de Sant Joan d’Alacant i Benimagrell. Pel marge esquerre construeixen el braçal del Canyaret o de lo Minyana, que regava les terres septentrionals i orientals de Benimagrell; el braçal de Cabiscol, que arriba fins a la finca amb el mateix nom; el braçal de la Passió i els últims que reguen les finques de Candal i Sant Antoni o el Pro i, juntament amb el braçal de la Balseta, portarien aigua fins a la font i la bassa de l’Albufera, localitzades en el pla topogràfic de 1849.
Pel marge dret es construeix el braçal de Pérez, al començament de Benimagrell; el braçal de Sant Roc, que arranca del camí reial i es desvia cap a la finca de Natzaret, creua el camí del Ciprer i finalitza en la finca d’Ansaldo, prop de la Torre de Sarrió. I, finalment, el braçal de Canicia i Ruiz, que regava les finques amb el mateix nom, hui desaparegudes.
Durant segles, els aiguatinents i els terratinents tindran disputes per la utilització de les aigües, i els primers van arribar a causar grans desperfectes en el pantà, que va quedar inutilitzat durant dècades després de l’explosió de part de la paret l’any 1697. El 1739, un any després de finalitzar les obres de reparació del pantà, va ser incorporat al patrimoni reial. L’any 1741 es van dictar unes ordenances que incidien en la inseparabilitat de l’aigua i la terra. Carles III, el 1776, ordena, per motiu de queixes dels regants i per la tirania dels preus a què els les venien en els anys d’escassetat, que no pogueren excedir el preu doble a què es venia l’aigua a càrrec de Sa Majestat els altres fils del pantà. Així, quedava fixat el màxim de venda de l’aigua vella al doble del valor de l’aigua nova. El 1782 es va formar un reglament en el qual es taxava l’hora d’aigua vella en 10 reals valencians, que era el doble del que es pagava per l’aigua del patrimoni reial.
Interpretació de l’espai de l’Horta d’Alacant en els segles XVIII-XIX sobre Pla Topogràfic de l’Horta d’Alacant. 1849. Elaboració Verónica Quiles. Fons Museu Comercial.
El topònim l’Albufereta ens recorda la llengua d’aigua de costa que s’introdueix en la zona, constatada en la cartografia i en la documentació de l’època moderna. En concret, en eixa zona l’any 1690 els alacantins realitzen obres en la desembocadura de l’Albufereta per a la construcció d’una presa. Els interessats van voler contenir les aigües de crescuda, però les successives condicions d’insalubritat que hi havia van fer que, a partir de 1704, fora dessecada. Aquesta presa va arribar fins als nostres dies amb el nom de Mollet, enclavament primordial per a creuar el barranc pel camí històric del Ciprer o l’antic camí de Silla.
La constant activitat comercial gràcies al port d’Alacant per mercaders i potenciat per estrangers va fer necessària la creació d’un Consolat del Mar com ja existien tradicionalment en altres ports mediterranis. Així, va ser fundat el 1785 el Consolat Marítim i Terrestre d’Alacant la reial cèdula del qual en nomenava prior el terratinent Antonio Valcárcel y Pérez Pastor, marqués de Castel-Rodrigo i príncep consort Pius, l’estirp del qual serà una de les més destacades de l’Horta d’Alacant des de 1776.
Sabem que tenia en l’heretat de Fabraquer la millor propietat de les hortes entre Mutxamel i Sant Joan. En la finca La Princesa d’Antonio Valcárcel s’elabora el famós vi d’Alacant, fondellol o fondillón. A la seua mort, l’any 1790, durant el registre de l’inventari de les seues possessions es van documentar diverses finques a l’Horta i a la ciutat d’Alacant amb 35 botes de vi i 3.075 cànters. El seu fill, el comte de Lumiares, continuarà el negoci i publicarà les seues investigacions sobre el cultiu i l’elaboració del vi fondellol. Altres terratinents amb càrrecs en la institució tenien finques a l’Horta com Ignacio Carreras, de la finca Carreras, o el mateix marqués d’Algorfa, de la finca La Cadena.
El fondellol s’elaborava en les bodegues de Mutxamel, el Ravalet, Sant Joan, Fabraquer, Benimagrell, la Condomina i Orgègia. Si abans parlàvem de la fundació de la Vila Franquesa al Palamó, a partir de 1788 en l’heretat gran de Bonany a Mutxamel es funda el senyoriu de la Penya-serrada o Poble Nou, amb una extensió de 18 tafulles de terra d’horta. El senyoriu constitueix un cas especial dins el grup de petits senyorius alfonsins del Camp d’Alacant i el Baix Vinalopó, ja que va ser posat en explotació mitjançant l’arrendament. Va ser obra del propietari, Antonio Pascual de Riquelme y Molina, marqués de la Penya-serrada, qui, a partir de 1796, adquireix el títol de marqués de Beniel, i va ocupar el càrrec de prior en el Consolat Marítim i Terrestre d’Alacant.
Mapas L’Esplendor de l’Horta d’Alacant. Segle XVIII. Xarxa de camins tradicionals – Finques i Cellers. Secció EXPLORA – TERRA