L’Horta d’Alacant. Segles XIV-XV

Segles XIV-XV

“L’Horta d’Alacant”

Contingut referencial

Elaboració: Verónica Quiles López

Traducció al valencià: Òscar Banegas Garrido

El Tractat d’Almirra signat el 1244 i vigent fins a 1296 entre el rei d’Aragó, Jaume I el Conqueridor, i l’infant Alfons de Castella apaivagava les tibants relacions entre les corones pel desig de conquistar les terres septentrionals del Xarq al-Àndalus entre els regnes andalusins de València i Múrcia, i que establia la demarcació territorial dels àmbits de conquesta i possessió de cadascuna de les corones. Aquesta nova frontera dividia el riu de Montnegre entre els dos regnes, de manera que la conca alta i mitjana quedava al Regne de València, i la baixa, al Regne de Múrcia.

A la primavera de 1247 els militars castellans, comandats pel rei Alfons X, conquisten Alacant, i la sobirania castellana hi roman durant 48 anys fins que l’exèrcit del monarca aragonés Jaume II aconsegueix la vila el 1296 i la incorpora al Regne de València després de la sentència arbitral de Torrellas el 1304.

Després de la conquesta, l’Horta d’Alacant és esmentada entre els privilegis que el rei Alfons atorga a la vila, que cedeix als nous pobladors el domini de les terres, les muntanyes, les fonts i els rius del terme, a més de l’ús del cabal del riu de Montnegre i les aigües de pluja que l’alimenten. Els musulmans havien experimentat un gran desenvolupament hortofructícola al raval de Laqant, els habitants del qual vivien i menjaven d’aquesta. A partir d’ací, molts propietaris van aprofitar la seua condició i es van enriquir venent l’aigua en comptes d’utilitzar-la per al reg dels camps. A més, s’origina una sèrie de conflictes entre els habitants de la capçalera del riu i els alacantins.

Mapas de L'Horta d'Alacant. Siglos XIV-XV. Sección EXPLORA - TERRA
Mapa de L’Horta d’Alacant. Segles XIV-XV. Sección EXPLORA – TERRA

En el segle següent van prosseguir les disputes entre els regnes cristians, i entre 1356 i 1369 tindrà lloc la guerra dels dos Peres, Pere I de Castella i Pere IV d’Aragó. Quan el regnat torna a la calma, a l’Horta s’escometrà una important millora que afecta el cabal irregular del riu de Montnegre, ja que durant els mesos estivals el riu tenia un cabal molt pobre, fet que agreujava la sequera, i en períodes tardorencs principalment, i en menor mesura primaverals, el cabal oscil·lava substancialment, perquè les precipitacions pluvials feien que molts dies el cabal vinguera ple i es perdera molta aigua en el mar, atés que la séquia Mare no podia suportar aquesta capacitat d’aigua. Per això, el 1377 es construeix, aigües avall de l’assut Vell,l’assut Nou, de Sant Joan odel pas de Busot, que arreplega les aigües de crescuda, irriga els camps de secà i amplia la zona hídrica de la superfície cultivable a la part més baixa de la conca, l’anomenada Horta de Baix

Frutos de la Huerta de Alicante. 2021. Imágenes de Verónica Quiles
Fruits de l’Horta d’Alacant. 2021. Imatges de Verónica Quiles.

Els cristians observen que, quan hi ha grans precipitacions, el llit del riu va ple i va a parar al mar, per la qual cosa es perd una gran quantitat d’aigua per al reg. Davant aquesta situació, l’any 1377 en construeixen aigües avall de l’assut un altre anomenat assut de Sant Joan, conegut també com assut del pas de Busot o assut Nou, que arreplega les aigües de crescuda a través d’una boquera ex novo. Amb aquesta nova obra amplien la zona hídrica de la superfície cultivable en la part més baixa de la conca anomenada l’Horta de Baix i alleugereixen la séquia Mare o Major, que no podia suportar eixes quantitats d’aigua.

Azud de Sant Joan d'Alacant. 2021. Imagen de Verónica Quiles
Assut de Sant Joan d’Alacant. 2021. Imatge de Verónica Quiles.

De l’assut de Sant Joan es distribueixen les aigües de crescuda per la nova séquia anomenada del Gualeró o Goleró, que duplica el cabal de la séquia Major al seu pas per Sant Joan. Els camps de Baix, compresos entre Sant Joan, Benimagrell, la Santa Verònica (Santa Faç) i la Condomina experimentaran noves millores en l’agricultura.

Major i Gualero ressaltades en el pla del Sindicat de Regs de la Horta de Alacant.Vídeo Sant Joan. Aigua i Terra. | Séquia del Gualeró i pont de la Hijuela del Abre, del Brazal del Salt al seu pas per Sant Joan d’Alacant. Anterior al segle XVI. 2020. Imatge de Verónica Quiles.

La séquia del Gualeró finalitza en la séquia Major, en les terres baixes del molí del Senyor Rei, un molí fariner, el més antic de la séquia Major i d’origen musulmà que va estar en peu fins a les últimes dècades del segle passat.

Séquies ressaltades en blava que reguen l’horta de Baix. Pla de les séquies del reg de l’Horta d’Alacant del Reglament per a l’aprofitament de les aigües del reg de l’Horta d’Alacant del Sindicat de Regs. 1849. Extret del vídeo Sant Joan. Agua y Tierra | Imatge Molí del Rei, Rajoletes o Canelles, AMSJA 1018-5. 1991.

La disposició dels nous braçals va determinar la configuració urbana de Sant Joan. S’hi van incorporar tres nous braçals que van afectar l’urbanisme. A la Maimona es construeix, en les terres baixes, el partidor del mateix nom i es prolonga la séquia Major fins a Benimagrell, que creua la vila amb el braçal de Sant Joan. Del mateix partidor es bifurca la séquia Major, que obri un nou braçal pel marge dret anomenat Alfadramí, Beniali o Maimona en direcció cap als predis de Beniali, Alfadramí i Condomina. Un poc més avall del partidor de la Maimona se’n construirà un altre pel marge esquerre, el partidor del Toril, per a desviar l’aigua a través del nou braçal, la Moleta, i regar els camps de Fabraquer.

Partidor el Toril. El brazal de la izquierda corresponde a La Moleta que riega los campos de Fabraquer y por la derecha, discurrían las aguas de la Acequia Mayor por Sant Joan. Siglo XIV. 2021. Imagen de Joan Chápuli

Partidor el Toril. El brazal de l’esquerra correspon a la Moleta que rega els camps de Fabraquer i per la dreta, discorrien les aigües de la Séquia Major per Sant Joan. Segle XIV. 2021. Imatge de Joan Chápuli.

Mapas de L’Horta d’Alacant. Segles XIV-XV. Sección EXPLORA – TERRA

A partir del segle XV, la religiositat popular està molt present en el paisatge cultural de l’Horta amb el res de pregàries i la celebració de rogatives pro pluvia i pro serenitate. A final de segle, la relíquia de la Santa Faç arriba en un bagul a Sant Joan procedent de Roma de la mà de mossén Pedro Mena i, segons conta la tradició, el 17 de març de 1489, en un intent per mitigar la sequera mentre es realitzava una rogativa pro pluvia amb la relíquia pel camí tradicional de l’alqueria de Lloixa, la Santa Faç va començar a plorar. L’autenticitat de les llàgrimes va ser verificada pel cavaller Guillem Pascual. Després del succés, hi van arribar les pluges i, amb aquestes, el reconeixement del miracle. Més tard, el mateix Guillem Pascual cediria els terrenys on es va emplaçar el monestir de la Santa Verònica, hui de la Santa Faç, en record de l’esdeveniment religiós.