Context
“L’aigua de l’Horta”
Contingut referencial
Elaboració: Verónica Quiles López
Traducció al valencià: Òscar Banegas Garrido
La històrica Horta d’Alacant ha sigut alimentada pel riu de Montnegre, eix vertebrador d’aquest territori. Un riu de cabal irregular, depenent de l’estació i les condicions climàtiques, amb més cabal en l’entrada de la tardor o la primavera i un clima que es caracteritza per tenir hiverns suaus, temperats i secs, la qual cosa facilita la coexistència de cultius de regadiu i de secà.
El desenvolupament de l’Horta d’Alacant i la primitiva xarxa de séquies i braçals té lloc en el període musulmà, entre els segles XII i XIII, i amb el pas del temps es perfecciona aquest sistema i s’hi incorporen noves infraestructures que milloren els regs, tant en la quantitat d’aigua com en la distribució, i s’aprofita al màxim l’energia de l’aigua amb la construcció de molins fariners. L’imponent paisatge cultural hortolà va arribar a aconseguir 3.660 ha de terreny secà amb reg eventual.
En el llit baix del riu de Montnegre, amb una longitud de quasi 40 km, és on s’assenta l’Horta, dins l’anomenat camp d’Alacant, que abasta un gran pla quaternari on predomina l’agricultura del litoral, amb hiverns molt temperats i secs.
La manca d’aigua a les nostres terres sempre ha sigut una constant, fins i tot en l’actualitat, que en determinades estacions no en porta, per la qual cosa des de l’època musulmana aquests habitants, agricultors en la immensa majoria, van veure una oportunitat en aquest sentit per a millorar el reg de les terres amb la construcció d’un sistema de camins d’aigua, jerarquitzat en séquies, braçals, ramals i filloles on prèviament s’embassa l’aigua en una presa, l’assut de Mutxamel. A partir d’aquest donarà inici el recorregut de la séquia Mare, que serà la principal artèria d’aquest sistema hidràulic que transcorre el recorregut a terres de Mutxamel i Sant Joan.
El riu naix a la Foia de Castalla i desemboca al municipi del Campello, i rep diversos noms durant el recorregut de més de 20 km. En el naixement, pròxim a Castalla i fins al pantà de Tibi, s’anomena riu Verd. A partir d’ací canvia de nom a Montnegre aigües avall de la presa a conseqüència del color que pren l’aigua en travessar un mantell de calcàries negres i creua el terme de Xixona. Rep les aigües del barranc de Xixona i, ja al terme de Mutxamel, es desvien íntegrament les aigües per al reg en el primer assut, el Vell, i aquest llit s’anomena riu Sec perquè fa al·lusió a un llit sense aigua.
El desenvolupament de l’Horta i la primitiva xarxa de braçals va ser realitzat per la cultura musulmana a mans dels almohades entre els segles XII i XIII. Hi havia disperses pel camp nombroses alqueries la toponímia de les quals ha arribat fins als nostres dies amb els noms de Lloixa, Benitia, Beniali, Benimagrell, Almaixada… totes connectades per sengles camins que faciliten la comunicació dels habitants de l’Horta i diverses poblacions veïnes de costa i muntanya.
Els camins de ferradura van ser protagonistes del comerç de les collites cultivades a l’Horta, on destaquen les panses de raïm de la varietat moscatell i figues que, juntament amb les ametles, elaboren el pa de figa, sense oblidar la producció de mel per a l’elaboració de postres. En els mesos de la trilla, els llauradors es concentren a les eres, on separen el gra de la palla per a l’elaboració de pa. Altre dels productes destacables va ser la recol·lecció de fibres vegetals per a la manufactura, i era la barrella d’Alacant el producte estrela, acompanyat de la llana o el lli. Els mercaders van ser els encarregats de la distribució de productes locals per tot el Mediterrani a través del port d’Alacant, a més d’introduir en el mercat altres articles d’importació de gran demanda com era la seda o les espècies de països llunyans.
Els musulmans prenien les aigües del riu de Montnegre des de l’assut Vell, com van anomenar els cristians, després de la conquesta, l’assut de Mutxamel. Aquest assut es troba a la partida de l’Almaina de Mutxamel. La seua funció era distribuir les aigües de les crescudes i regar l’Horta de Dalt, que serà la primera zona regable compresa entre els camps de Mutxamel i Sant Joan.
Des de l’assut, es podia veure tot l’Alfàs o horta musulmana, i els predis seran regats pel marge dret de la séquia Major amb els braçals de l’Alfàs, Albercoquer, Torre o Carnisseria, Racó, Canelles o Lloixa. Pel marge esquerre formarien el braçal de Benissiu o el Conxell i el braçal de l’Aljusser o Benitia. Del partidor del Conxell (emplaçat al Pantanet) i les aigües de la séquia Major es bifurca el primer braçal, el de l’Alfàs, per a regar els camps més alts de les alqueries existents.
Aquest nou sistema va afavorir el terreny de regadiu anomenat pels cristians l’Horta de Dalt, que estava repartit entre el Ravalet i les alqueries del Conxell, Bonyali, Benaüt i l’Aljusser a Mutxamel fins a arribar als camps de l’Almaixada i les alqueries de Sant Joan, Canelles, la Maimona i Lloixa. Les aigües no arribarien a les alqueries de Benimagrell i Beniali, que serien camps de secà.
Antic partidor del Conchell situat en l’El Pantanet, a Mutxamel (1842-1882). La primera i segona boquera pertanyen als primigenis brazales de Alfàs i Séquia Major, respectivament. Imatge de Luis Caballero. 2021
La terra es treballa amb l’aladre de rella i cultivaven tot tipus de fruiters i hortalisses i figues, que alternaven amb cultius propis de secà com ara garroferes, ametlers, oliveres i vinyes, que es convertien en la base alimentària d’aquests habitants juntament amb el cultiu de cereals i la cria de bestiar d’ovelles i cabres.
D’aquesta època també coneixem la importància del proveïment d’aigües que provenien dels brolladors, i a l’Albufereta hi havia una sénia per a l’extracció mecànica de l’aigua subterrània molt pròxima al cementeri musulmà, la maqbara, sobre les ruïnes romanes del tossal. Terres més amunt, a la rambla d’Orgègia, hi ha documentada una altra font on els musulmans caven una mina a manera de qanat per a reconduir i embassar les aigües en una bassa de grans dimensions, explotada en l’actualitat, i des d’allí conduir-les per les séquies per al reg dels camps d’Orgègia.
Dibuix de sénia musulmana, igual que les utilitzades en l’Horta d’Alacant.
Una vegada conquistades les terres als musulmans, els cristians milloraran el sistema de regadiu i construiran el 1377, aigües avall de l’assut Vell, l’assut Nou o de Sant Joan, també anomenat assut del pas de Busot. Aquesta obra va afavorir l’augment de la superfície regada en la part més baixa de la conca, l’anomenada Horta de Baix, que multiplicarà l’extensió de cultius, i serà quan s’hi planten noves varietats de raïm i s’introduirà el monestrell per a l’elaboració de vi als camps de Sant Joan, Benimagrell, la Santa Verònica (Santa Faç) i la Condomina a través de les aigües portades per la nova séquia del Gualeró o Goleró.
La séquia del Gualeró finalitza en la séquia Major, en les terres baixes del molí del Senyor Rei, un molí fariner, el més antic de la séquia Major i d’origen musulmà que va estar en peu fins a les últimes dècades del segle passat.
La disposició dels nous braçals va determinar la configuració urbana de Sant Joan. S’hi van incorporar tres nous braçals que van afectar l’urbanisme. A la Maimona es construeix, en les terres baixes, el partidor del mateix nom i es prolonga la séquia Major fins a Benimagrell, que creua la vila amb el braçal de Sant Joan. Del mateix partidor es bifurca la séquia Major, que obri un nou braçal pel marge dret anomenat Alfadramí, Beniali o Maimona en direcció cap als predis de Beniali, Alfadramí i Condomina. Un poc més avall del partidor de la Maimona se’n construirà un altre pel marge esquerre, el partidor del Toril, per a desviar l’aigua a través del nou braçal, la Moleta, i regar els camps de Fabraquer.
Després de la conquesta cristiana a les nostres terres, l’aigua del riu de Montnegre va ser repartida als nous pobladors per Alfons X, moment en què degué reorganitzar-se tot el sistema del regadiu islàmic. L’aigua de crescudes era regulada a través de lladres o sobreeixidors els assuters dels quals, ofici que s’hereta de pares a fills, eren avisats pel so de les campanes de les ermites que estaven emplaçades per tot el llit, i era la primera la del pantà per a donar avís de l’arribada de l’aiguadut o aigües pluvials.
Partidor i brazal del Albercoquer amb llambordes en la base de la caixa de la séquia Segle XII. 2021. Imatge de Luis Fernando Caballero.
Durant el regnat de Felip II serà quan s’execute la gran obra d’enginyeria que beneficiarà l’Horta d’Alacant amb l’execució de la construcció hidràulica més gran de tot Europa, el pantà d’Alacant, a 22 km de l’Horta. El pantà va ser realitzat a final del segle XVI (1580-1594) i pren el nom d’Alacant, ja que, encara que estiga situat al terme municipal de Tibi, va ser construït i pagat per i per als alacantins i les alacantines. Era imperiosa la necessitat apressant d’embassar aigua del riu Verd per a poder regar els camps de l’Horta en períodes clau del cicle agrícola, i també el desig d’evitar que els cabals extraordinaris, producte de les precipitacions torrencials, es perderen en el mar.
Després de l’entrada en servei del pantà de Tibi l’any 1594, es genera una nova classe d’aigua, anomenada aigua nova, que era l’aigua embassada en el pantà provinent de crescudes de pluges esporàdiques i que té la particularitat d’estar unida a la terra. Aquesta aigua es diferenciava de l’aigua vella, com així l’anomenaven, per a distingir-la de l’altra, que correspon a les aigües del cabal del riu de Montnegre. Els propietaris de l’aigua i els interessats amb caràcter especulatiu eren els titulars de les aigües velles, separades de la terra des de la conquesta cristiana, per la qual cosa, després de la incorporació de l’aigua nova el 1594, als nous posseïdors d’aigua se’ls va anomenar terratinents, heretats o regants.
Aigües del pantà d’Alacant. 2021. Imatge de Joan Chápuli.
Mentre es construïa el pantà, un altre projecte es realitzava a l’Horta. Ateses les limitacions econòmiques, es va optar per allargar alguns braçals i construir-ne altres de nous en els camps on no arribava l’aigua. Pel marge dret es prolonga el braçal de l’Alfàs amb la construcció de la fillola de Franquesa per a regar les terres del Palamó. També el braçal de l’Albercoquer fins a regar els camps d’Orgègia, hui visibles en terrenys pròxims a la finca el de Morote i la Torre Roja creuant la Condomina.
En l’esbós de Pere Esquerdo, al voltant de 1593, apareix documentat abans de posar en servei el pantà d’Alacant el braçal del Salt, que arranca des del carrer del Mar de Mutxamel pel marge esquerre fins a arribar als camps de Fabraquer i enllaçar amb el camí de l’Alqueria, i finalitza en els predis de la finca de Perefort. I el braçal situat al marge esquerre de Benissiu, que apareix amb el nom del Conxell i en la proposta volien desviar-lo creuant la séquia Major per tal de portar aigua fins als amplis terrenys del Palamó. Aquest avantprojecte no es va dur a terme.
Augmenta la superfície regada pel marge esquerre amb el recreixement del braçal de Benetia, ara Benitia, i noves filloles, la fillola del Campello, que creua el llit del riu per a regar el Capillo o el Campello.
Arrap de Pere Esquerdo. Fons Arxiu de la Diputació Provincial de Castelloón. ADPCS. Fons Comtes de Cirat.
Es construeix el braçal de la Creu o de Fabraquer, que naix en la séquia Major després de creuar el partidor de Benetia, també pel marge esquerre, i que discorre cap a la finca La Princesa fins a enllaçar amb el camí del Fons i arribar a la finca Musey, dels mateixos propietaris..
Des del Ravalet naix, pel marge esquerre, el braçal de Murteretes que recorre el camí de l’Alqueria fins a l’encreuament amb el camí de la Princesa i rega amb la fillola d’Ansaldo la finca que li dona el nom. Aquest braçal continua fins als camps de la finca de Caseta Nova. El braçal de la Moleta, ara de les Moletes, es ramificarà amb noves filloles cap a Fabraquer i en la plaça de la Creu naix un nou braçal, de curt recorregut, anomenat braçal dels Pous.
D’aquesta època tenim notícies d’altra construcció per a embassar aigües de crescudes. Serà seguint el barranc que travessa el Palamó, on, a l’altura de la bassa musulmana, es construeix l’assut d’Orgègia, que pren el nom de la partida en la qual està enclavat i que ajuda en el reg d’aquestes aigües a l’Horta de Baix fins a la desembocadura a l’Albufereta.
El topònim Albufereta ens recorda la llengua d’aigua de costa que hi va haver des d’antic i que s’introduïa en la desembocadura del barranc de lo Maldo. Encara que també pot fer referència, una vegada més, a la retenció d’aigua per mitjans humans. En concret, l’any 1690 els alacantins realitzen obres en la desembocadura de l’Albufereta per a la construcció d’una presa. Els interessats van voler contenir les aigües de crescuda en eixe punt per a regar més camps confrontants, però les successives condicions d’insalubritat que hi havia i que descriuen els habitants d’Alacant van fer que, a partir de 1704, dessecaren l’Albufereta i guanyaren superfície de cultiu. Aquesta presa va arribar fins als nostres dies amb el nom de presa de Mollet, enclavament primordial per a creuar el barranc pel camí històric del Ciprer o l’antic camí de Silla.
A partir de 1729 tenim constància de la incorporació de nous braçals entre la zona baixa de Sant Joan d’Alacant i Benimagrell. Pel marge esquerre construeixen el braçal del Canyaret o de lo Minyana, que regava les terres septentrionals i orientals de Benimagrell; el braçal de Cabiscol, que arriba fins a la finca amb el mateix nom; el braçal de la Passió i els últims que reguen les finques de Candal i Sant Antoni o el Pro i, juntament amb el braçal de la Balseta, portarien aigua fins a la font i la bassa de l’Albufera, localitzades en el pla topogràfic de 1849.
Pel marge dret es construeix el braçal de Pérez, al començament de Benimagrell; el braçal de Sant Roc, que arranca del camí reial i es desvia cap a la finca de Natzaret, creua el camí del Ciprer i finalitza en la finca d’Ansaldo, prop de la Torre de Sarrió. I, finalment, el braçal de Canicia i Ruiz, que regava les finques amb el mateix nom, hui desaparegudes.
A partir de 1811 hi ha constància de les intencions per part de molts llauradors de la partida del Campello, situada al marge esquerre, de la necessitat de portar aigües a aquests camps de secà. Per a fer-ho s’ordena construir el tercer assut del llit baix després de passar els dos primers, es tria un lloc determinat i es construeix una obra menor respecte de les dues anteriors, l’assut del Campello i la séquia del de Cerdà, que degueren quedar acabats cap a 1843 i distribuïen les aigües als voltants de les partides del Campello i les Coves. Un any abans, fora del cabal entre l’assut Vell i el Nou, es construeix el dipòsit d’aigua el Pantanet, engrandit el 1847 i que actualment fa les funcions de partidor i distribueix els cabals a les séquies.
Durant tot el riu de Montnegre, en els tres llits (alt, mitjà i baix) es va ordenar construir molins fariners per al proveïment dels vilatans i les vilatanes. Al llit baix sabem de l’existència del molí Nou, alimentat pel cabal del riu de Montnegre documentat des del segle XVI, com es testifica en la cartografia de l’època moderna.
Els molins hidràulics utilitzen com a font d’energia l’aigua, per això s’han de construir prop de rius o séquies que porten una considerable quantitat d’aigua, que serà la força motriu del molí. L’energia utilitzada era l’aigua conduïda per una séquia fins a un dipòsit on s’emmagatzemava fins a la utilització en el procés de la molta. Després de ser utilitzada, era retornada al riu o la séquia.
Als llits alt i mitjà es registren fins a catorze molins que, amb el temps, alguns propietaris els han transformat en vivenda residencial. D’altres, en canvi, han desaparegut o estan en perill de desaparició. Al llit baix, després de passar el molí Nou, se sap que estaven en funcionament fins a vuit molins.
L’ordre dels molins de la séquia Major des de la capçalera és el següent: molí de Gosalves (núm. 1); molí de Ronchelli (Montserrat) (núm. 2); molí de la senyora Maria Antònia Roca (de les dues moltes o oncle Huitena) (núm. 3); molí de la Soledat (núm. 4); molí de Carnisseria (núm. 5); molí de les Rates (núm. 6); l’esmentat molí de Canelles (del Senyor Rei o Rajoletes) (núm. 7) i molí de Caturla (Maimona o Germà) (núm. 8). Els dos últims es troben al terme de Sant Joan, i la resta, a Mutxamel.
Cal subratllar que aquests molins no sempre van estar en funcionament, ja que en períodes de sequera no hi corria suficient aigua, com també els problemes derivats del manteniment de les infraestructures hidràuliques en forma de séquies negades de llot, que feia impossible treballar en la molta. Sovint, molts hortolans van haver de portar les collites a moldre als molins distribuïts a través del riu Vinalopó.